• QUE LA CRISI ENS SERVEIXI PER ENFORTIR LA CONVIVÈNCIA I EL SUPORT MUTU
Des de la Comissió de Cures de la Xarxa de Suport Mutu de Sant Andreu volem compartir algunes reflexions al voltant de les experiències que estem vivint arran de la crisi sanitària del COVID-19 i el confinament.
Quan penses en la convivència
i en la inclusió social, qui falta?
1. La societat actual tendeix a cohabitar i ens convé aprendre a conviure.
Diem que cohabitem en una comunitat quan ens limitem a habitar espais diferenciats i separats i, potser, a saber els noms de les veïnes del bloc de pisos si mirem les plaques de les bústies i poc més. Tendim a no interactuar i limitem les nostres comunicacions a l’objectiu de viure tranquil·les: que no ens molestin i no molestar.
La convivència, en canvi, implica processos actius de coneixença, de reconeixement mutu, de concebre les comunitats com a espais col·lectius segurs i de confiança. Aquests processos actuen diluïnt prejudicis i rumors, que solen néixer del desconeixement de l’altre, precisament, i que esdevenen molt agressius i violents contra col·lectius o persones especialment desfavorides.
En tots els contextos es donen situacions de conflicte. La vida és conflicte. La qüestió està en quins mecanismes busquem per tractar de resoldre’ls. Sovint, quan ens limitem a cohabitar, sense teixir vincles comunitaris, tendim a competir amb l’altre, basant-nos en fórmules de confrontació que ens permeten sentir que guanyem i tenim raó. Cada cop que guanyem competint, es devalua una mica més la convivència i la seguretat en termes de vida i dignitat.
En canvi, quan convivim trobem maneres de cooperar, de ser útils per la resta tot buscant maneres de satisfer les necessitats de qui ens envolta, que també poden ser les nostres. Ara o demà. Això ens porta a un model de societat més segura per a totes, en què els vincles de confiança i de suport mutu poden afavorir-nos sense deixar ningú fora. Allò que fem per l’altre, ho fem per nosaltres mateixes.
2. La crisi posa al descobert les desigualtats i els processos de vulnerabilització.
El virus i l’aturada general, sumats a l’abisme davant l’amenaça de perdre condicions materials de vida, ens evidencien la pròpia fragilitat; ens demostren com també nosaltres som socialment vulnerables, igual que molts col·lectius i persones que ho han viscut molt abans de l’actual crisi.
Aquest és un punt d’inflexió com a oportunitat per empatitzar. Només des d’aquesta connexió és possible l’autèntic suport mutu. La realitat ens demostra, tossuda, que no podem controlar-la, però el que sí que podem fer és amortiguar-ne els efectes, tot esdevenint un coixí col·lectiu.
És important prendre consciència que els col·lectius i les persones que ja venien de situacions i processos d’empobriment, abans de la crisi sanitària, en sortiran encara més malparades. És important també assenyalar l’habitual manca de consciència dels propis privilegis i de la seva raó de ser. Ens toca assumir que aquests se sostenen per sistemes de dominació i d’opressió que majoritàriament reproduïm. Tenim l’opció, però, de reconèixer aquests privilegis de què gaudim i fer-ne un ús responsable. És a dir, fer un ús constructiu orientat al bé comú, en comptes de reproduir actituds individualistes que invisibilitzen i condemnen qui passa per situacions de vulnerabilitat a la cronificació de la injustícia social.
3. Quan ens domina la por tendim a assenyalar qui ara ocupa un lloc més vulnerable que el nostre.
Qui menys té és qui personifica la nostra por, per exemple, la de perdre el poc o molt que pensem que tenim. I crisis com la que travessem ens evidencien que és una possibilitat imminent. En aquest punt, ens envaeix un sentiment d’amenaça. Ens fem trampes al solitari i ens convencem, i provem de convèncer l’altre -(per validar o justificar les nostres accions-), tot reproduint rumors, que els qui menys tenen només poden tenir més robant allò que és nostre. I llavors els criminalitzem i confiem que la repressió contra elles ens farà sentir més segures.
La catedràtica en ètica i filosofia Adela Cortina ja va posar nom a la tendència de què parlem: l’aporofòbia, el rebuig a les persones en situació de pobresa. Un exemple molt estès i clarificador per entendre què és l’aporofòbia el trobem en relació a les persones migrants: no rebutgem les immigrants per ser estrangeres, sinó per ser pobres.
Això, per desgràcia, es converteix en conducta social i col·lectiva si no ho combatem amb sensibilització, presa de consciència i, per tant, prevenció. I aquesta no és només una responsabilitat individual, ja que, com afirma Cortina, “l’aporofòbia és en primer lloc responsabilitat de les institucions”.
4. Cap persona és il·legal i totes podem esdevenir útils i imprescindibles per una societat més justa, inclusiva i solidària.
Tota persona que habita un lloc és veïna de ple dret i mereix una vida digna, com tu i com jo. Si veiem (perquè els mirem i els escoltem) els col·lectius que suporten situacions més desfavorides, descobrirem persones que han transitat per processos traumàtics de progressiu empobriment, d’estructures que els han anat fallant, una rere l’altra; de fugida de conflictes bèlics, de situacions de vulneració sistemàtica de drets humans. Moltes han deixat tot enrere a la recerca d’una vida que valgui la pena viure, per a elles i per les seves famílies d’origen, de les que es veuen empeses a allunyar-se (amb el cost emocional que això comporta), com ho han fet tants pobles quan ho han necessitat.
Si ens posem les ulleres de prop serem conscients de la quantitat d’experiències de solidaritat que es donen a la societat que, avui i ara, pateix en conjunt.
Volem posar en valor la imprescindible feina que a Barcelona està fent el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que va posar en marxa la iniciativa solidària del banc d’aliments manter i que també s’ha posat a cosir mascaretes i bates per donar-los als centres sanitaris; la Xarxa de Cures de la comunitat Antirracista per l’ajuda i resolució material dels casos més delicats en entorns comunitaris i activistes; la caixa de resistència per les treballadores domèstiques i de cures que ha organitzat l’Associació Mujeres Migrantes Diversas, i en definitiva, totes les iniciatives i Xarxes de Suport Mutu locals que estan sorgint, entre altres tantes.
Si fem l’exercici personal i col·lectiu de reconèixer l’altre com a igual, posarem en valor la tasca de les persones que van a treballar perquè disposem d’aliments als establiments comercials; a les sanitàries que vetllen per la nostra salut, malgrat les condicions pèssimes d’un sistema públic agonitzant per unes retallades antisocials; a les netejadores de la llar i d’hospitals, que s’exposen perquè la majoria pugui sortir-se’n i perquè -no ho perdem de vista- potser no poden permetre’s no sortir de casa per anar a treballar per un salari miserable; a les cuidadores de les persones més vulnerables, ancianes o dependents, que tant sí com no esdevindrem cadascuna de nosaltres.
Llavors, com cuidem les que cuiden? Com cuidem la convivència? Com construïm vides que valgui la pena viure?
Apostem per la convivència i per això ni aquí ni enlloc no sobra ningú. Mirem-nos, coneixem-nos i reconeixem-nos mútuament.
El que avui fas per l’altre, demà ho podrà fer l’altre per tu.